A l'article d'opinió de novembre, Alfonso Callejero reflexiona sobre el 50è aniversari de la mort de Francisco Franco
50 anys després que el dictador (a la fi) morís –amb representació i boat televisiu–, Espanya celebra aquest aniversari entre la nostàlgia mal continguda, els somriures nerviosos, l'olor de brandi acompanyat de dens fum de cigar i les en veus cada vegada més altes, que amb força i ferotge feren són el ressò.
Pura meravella de filosofia carpetovetònica i brillant mostra de com és de bell el silenci.
Aquest mantra que amb la nostàlgia, els discursos d'odi de les xarxes i els mems de Whatsapp ha reviscut als nostres dies. Fins a convertir-se en el comodí perfecte; pugen els preus; “Això amb Franco no passava"Cert, no n'hi havia per menjar."
Falla el WIFI; Franco posaria ordre al router; cert també, amb ell només tindríem el NO-DO en la seva versió app al mòbil.
El que ningú no explica (ningú vol recordar) és què passava. Spoiler! Perquè ningú no podia opinar. Aquesta columna estaria censurada, assenyalat i significat per l'aparell repressiu del franquisme i la por seria l'ombra perenne dels meus.
D'aquesta manera, si ningú no pot opinar, queixar-se (no com en la dictadura actual) tot va fenomenal; no hi havia atur (perquè no podies triar; era gana i explotació a dosis iguals), no hi havia delictes (no tots els que es cometien s'investigaven i en les coses de casa, no s'entrometien), i no hi havia llibertat (el silenci dens i opressiu tot ho ocupava).
"Això amb Franco no passava”, perquè si passava, no t'assabentaves i si ho feies, millor que callessis.
I així, mig segle després de la seva mort, una onada reaccionària, adobada per l'enyorança d'un país sense llibertats, drets, oportunitats i amb les mans enfonsades a les entranyes del franquisme ens intenta omplir el mòbil de bulls, vídeos que supuren odi i els manca democràcia. Per tal de rescatar una versió aesthetic amb un filtre to sèpia, que podria anomenar-se; “Això amb Franco no passava bro”.
El que ens permet ajuntar en el mateix aquelarre dictatorial senyors transnotxats, amb adolescents, a la calor de símbols repressius i lúgubres cants al Sol.
Potser aquest sigui el major èxit de Franco. La permanència del seu ideari de repressió, por, angoixa, odi i silenci. I que aquest, 50 anys després, encara ens xiuxiueja a les fredes nits, mentre mirem enrere per si alguna gavardina grisa ens segueix pels carrers, aixoplugats en la seva foscor, camí cap a casa, després d'una reunió clandestina.
Per això seguim aquí, fent voltes al mateix fantasma. Com qui mira una vegada i una altra aquest capítol del blanc i negre, esperant que canviï el final i, sí, siguem capaços d'enterrar el franquisme molt més profund que el seu líder.
