«Quin sort tens de poder viure agon has naixcut. Molts fllors que és morisen per no regar-se. Tots els diumenges de tornada a les capitals”
“Quin sort tens de puguer viure agon has naixcut
Molts fllors que és morisen per no regar-se
Tots els diumenges de tornada a les capitals”
Hi ha Sanguijuelas que confonen la sort amb un mèrit. Com si haver nascut a la ribera del Cinca dignifiqués per ser premi Nobel o fossin ungits pels déus, en lloc d'una simple casualitat biològica, amb una dosi important d'atzar. Aquests solen ser els mateixos que presumeixen de bandera grossa i la treuen a passejar com un mur defensiu, davant l'absència d'arguments, contra les persones que arriben de fora buscant allò que a aquests salva pàtries de saló els ha vingut donat; un lloc on guanyar-se la vida.
Ja que marxar del lloc d'origen mai no és una decisió alegre, ni despreocupada. És una mutilació de les nostres arrels, retallar un passat, desemparellar-lo amb un present incert i un futur borrós. Deixar en un racó de la memòria les veus familiars, les olors de l'esmorzar o la primavera i els colors dels carrers on vam aprendre a anar amb bici i els primers jocs infantils. Quina felicitat pot aportar deixar aquestes vivències a milers de quilòmetres, arrencant-les per un futur del qual no saps res i poc pots planificar? I no obstant, milers de persones ho fan ja que quedar-se és pitjor que marxar.
Perquè no hi ha més sort de poder viure agon has naixcut , o, si no, triar on guanyar-se la vida, en allò que un desitja i ser acceptat per això, sense objeccions, ni recels.
Aquest estiu Torre Pacheco, l'hotel de Candasnos, entre altres notícies sobre migrants, explotació laboral i racisme, han tornat a posar el focus a la cruesa de la seva situació. Com sobreviuen, com se'ls estigmatitza, com se'ls redueix a un tòpic i, en conseqüència, se'ls deshumanitza. Hem pogut veure, sobretot, amb Torre Pacheco com s'han abocat titulars fal·laços, enverinats de racisme per alimentar l'odi al migrant. Han proliferat les Sanguijuelas que s'alimenten de l'odi als mitjans, que es nodreixen del dolor del més feble i s'engreixen el discurs. Populistes que suen poc per recollir un paraguaià sota el sol d'agost, s'atreveixen a escopir que “ens treuen la feina”, “desplacen la nostra cultura” i “envaeixen els nostres carrers”.
Assenyalar el migrant com a culpable és l'argument preferit d'aquests espècimens. Sembren por i converteixen el migrant en dòcil i evita que demanin els seus drets. Les imatges de Torre Pacheco permet que no reclamin un allotjament digne i hi pugui haver més “hotels Candasnos” en aquesta vall del Cinca. A més que aconsegueix que els veïns puguem veure el migrant com el “dolent” i acabem replicant aquest discurs xenòfob. Així funcionen les Sanguijuelas; de forma sibil·lina llisquen per la pell, mosseguen de forma subtil, s'alimenten de l'odi, intoxiquen i no produeixen res.
No deixa de ser irònic que mentre aquests escampadors d'odi els assenyalen com un problema, alhora s'aprofitin de la necessitat, en forma d'explotació. Fent-los treballar llargues jornades mal pagades, amb feines invisibles, extenuants i sense garanties. Espanya és plena d'aquesta fauna que s'omple la boca de pàtria i banderes locals, però fa caixa gràcies a l'esforç de mans calloses que van creuar el Mediterrani en piragua o van deixar la família, la vida i els records a milers i milers de quilòmetres.
Com deia al principi, marxar del lloc de la teva infància és una pena. Però sens dubte, una altra pena més gran és arribar a un nou lloc i que l'odi, la indiferència, la misèria i l'explotació siguin les que t'acullin. Mentre les Sanguijuelas els espremen i alhora atien els seus nous veïns contra ells.
Passa el mateix amb les injustícies globals: els mateixos que aquí assenyalen el migrant, justifiquen o miren cap a un altre costat davant la barbàrie d'Israel. No al genocidi a Gaza.
Perquè com diu Revolá, la cançó original del grup Sanguijuelas del Guadiana;
“Sort la teva de poder viure on neixes
Moltes les flors que es moren en no regar-se
Tots els diumenges de tornada a les capitals”
