Article d'opinió d'Alfonso Callejero
La casualitat és, de vegades, capritxosa i ens regala escenes que en ajuntar-les ens dibuixen el somriure del revés, o com aquesta setmana passada em va passar, deixen un gust amarg a la boca.
M'explico, el 28 de febrer, quan feia voltes a la nostra cita, en aquesta columna d'opinió. Una xarxa social em va recordar que fa sis anys, ens vam aixecar a Fraga amb una copiosa nevada. Certament, així va ser, recordo obrir el finestral de la meva antiga casa, veure com la neu cobria tot el parc del riu i, tot seguit, sortir corrents a jugar amb ella. Després pujar després fins al castell i trepitjar neu verge, per veure tota Fraga i la vall del Cinca blanc. He de fer un petit incís, em permetreu afegir que jo sent d'una illa, les vegades que he vist a la meva vida nevar, són explicades ia mi la visió de la neu, m'esvalota molt i fa que surti de mi aquest nen interior, que mai no va poder jugar amb la neu a Mallorca.
Això no seria més que una anècdota, si no fos perquè aquest 28 de febrer passat, quan una pacient se n'anava de la meva consulta, amb aspecte de no veure-la en un període llarg de temps, es va acomiadar de mi amb un; “feliç estiu”. Al que vaig aixecar la vista i tot seguit vaig somriure, tenia raó. Ella portava màniga curta i el sol brillava amb força a través de la finestra. “L'estiu gairebé ja és aquí” em va dir i “es farà llarg”, encara hi vaig afegir.
Per aquest motiu, al final el canvi climàtic no són xifres sense context o grans titulars de diaris, que no tenen res a veure amb la nostra realitat i que no ens afectarà al nostre dia. Tristament, aquest canvi climàtic s'ha demostrat que és una realitat que ja ens està colpejant en el nostre dia a dia (que els pregunten als esquiadors, per exemple, la temporada nefasta que han tingut aquest any). Fàcilment, tots podem recordar els extremadament calorosos que han estat aquests dos darrers estius i els llargs que s'han fet. O la sequera que estem patint aquesta tardor hivern. D'altra banda, cada cop que creuem algun dels ponts del Cinca, veiem l'escàs cabal que porta el riu.
Sens dubte, ja no és el moment de les lamentacions o d'invocar solucions màgiques, sinó exigir que aquestes siguin factibles i de la millor manera ens ajudin a conviure amb aquest canvi climàtic.
Per això hem de ser ferms amb tots els governs. És igual, que siguin autonòmics o estatals, exigint lleis que protegeixin els entorns naturals i penalitzin les grans empreses que contaminen de manera impune, així com que els obliguin a desenvolupar la seva activitat d'una manera menys contaminant. A més, no hem d'oblidar que els ajuntaments tenen uns deures, els hem d'exhortar perquè augmentin les masses forestals, que hi hagi més arbres i parcs per poder conviure al carrer. Per tal de suportar els tediosos dies de calor que cada cop seran més.
Perquè davant aquesta tràgica realitat em sorgeixen dues preguntes, si la propera vegada que m'acomiadi d'aquesta pacient un 28 de febrer ja em dirà; «feliç estiu” perquè ja hi estarem immersos realment... I si aquesta nevada de fa 6 anys va ser de les últimes que vaig viure a Fraga.
