L'opinió d'Alfonso Callejero: “Quin crac, Julio Iglesias”

Alfonso Callejero reflexiona aquest mes sobre masclisme, Gen Z i actualitat, al seu article d'opinió de gener

La frase va sortir entre rialles, mirades còmplices i sons guturals. La meva mirada des de la llunyania es va arquejar i la sorpresa per la desafortunada expressió va fer que parés atenció al grup de gladiadors de paper maixé que hi tenia pavonejant-se.

Allà hi havia, un grup de joves senyors suats encoratjats, mòbil en mà exaltant les notícies, com si fos una gesta, fet suposadament pel cantant, al nivell d'un gol del Madrid o una medalla olímpica. Com si el suposat assetjament sexual hagués de ser motiu de broma i celebració i no de profund i radical rebuig. O s'hagués de mesurar una teòrica masculinitat per les conquestes forçades. Tenint present que l'única legitimitat s'ha de basar en el respecte, l'empatia i el consentiment mutu.

Però no, estaven rient de forma còmplice, com fa unes generacions els seus antecessors estaven desparasitat mútuament. Convertint una terrible notícia en anècdota de brandi, suor i pur. Transformant el dolor de les possibles víctimes amb motiu d'acudits i funestos crits. Perquè per a aquest cor d'autòmats, aparentava que el suposat agressor no ho és tal, sinó un crac. 

Davant d'aquesta situació no hi ha matisos. Celebrar és posar-se al costat del masclisme, aixoplugar i crear l'espai perquè aquests esdeveniments dantescs es perpetuïn. I en aquest context, l'abús de poder, la violència sexual, la coacció i l'absència de consentiment són delictes, no gestes. I per sobre de tot, les víctimes mereixen justícia, comprensió, tota la nostra empatia i no grups de custodis de relíquies d'una cova celebrant o compartint per Whatsapp, a les barres dels bars o als gimnasos les atrocitats que han patit.

Aquests vestigis de barra de bar o vestuari amb olor de naftalina, conyac o en la seva versió gen z; ulleres grogues i Tiktok que gorgegen aquestes frases confonen poder amb respecte, conquesta amb consentiment, violència amb empatia.

Perquè la igualtat no és només una qüestió de lleis o polítiques públiques, és també una qüestió d'educació. D'educar-nos als homes per entendre que la masculinitat no depèn de les “conquestes nocturnes” o “d'ajudar a casa”, sinó de construir relacions basades en el respecte, igualtat, suport mutu i confrontar activament aquests comentaris que normalitzen les actituds masclistes en tots els seus aspectes. En definitiva, que no hi hagi espais basats en l‟abús de poder, desigualtat o violència. 

D'aquesta manera, mentre hi hagi rialles còmplices i cops a l'esquena davant del patiment d'una víctima. Mentre la cultura del “quin crack” impregni els nostres bars i converses, estarem més a prop del passat que d'una societat que aspiri a la igualtat.