Alfonso Callejero reflexiona sobre l'any que falta abans de les properes eleccions municipals i les inauguracions previstes aquest any pre electoral
Falta un any per a les eleccions municipals. I com un rellotge que marca el cicle polític, comença la temporada de les tisores gegants, les plaques commemoratives, les inauguracions amb somriures per a la circumstància. Els regidors i alcaldes desempolsen corbates, assagen posis per a la foto i preparen titulars. L'eterna sotragada, l'obra anunciada per enèsima vegada, la plaça emblemàtica. Tot, de sobte, és urgent.
I és que a 12 mesos de les eleccions tot corre pressa. La Comarca accelera amb la residència, olorant l'any electoral, desempolsa el projecte i anuncia que anuncia. Després, fins d'aquí a 4 anys més? Veurem, però mentrestant, tots ens tornaran a prometre que aquest any faran la residència a Fraga. Promesa que a Mequinensa no hauran de fer, perquè veiem com avança el seu projecte, amb tenacitat i compromís municipal i van complint terminis per tenir la primera residència pública de tota la nostra comarca.
Com anunciaven a finals de l?any passat, vindrà la desfilada de polítics pels jardins de Casa Dueso, que voldran inaugurar oportunament, després de gairebé vint anys d?abandonament i cinc llargues legislatures, amb tantes alcaldies que van prometre en va.
Se'ns omplirà el mòbil de reels amb rodes de premsa anunciant projectes, regidors i alcaldes tallant cintes i posant davant cartells mentre reparteixen copets a l'esquena.
És cert que aquesta legislatura ha reobert el Cine Florida, un projecte cultural que feia anys que estava tancat i l'obra del San José de Calasanz avança. Però, són suficients com el segell de tota una legislatura?
Perquè la llista del que segueix pendent és extensa. El Pont Petit segueix als llimbs dels projectes, necessita una reforma i una passarel·la que el faci accessible i transitable per als vianants. L'habitatge social per a joves és un anunci, mentre que els pisos cada dia són més inaccessibles. Les rajoles dels jardins Joan Carles I segueixen ballant i provocant ensurts i caigudes. El Flavia està tancat, encara que sempre poden posar un cartell anunciant una altra idea feliç que mai no s'executarà. I el Casc continua llanguint, davant les mateixes promeses d'inversió, rehabilitació i conservació que es reciclen i després s'amaguen al fons d'un calaix.
Mentrestant, al Passeig de la Constitució hi ha persones dormint entre cartrons, aquesta setmana. Treballadors sense un sostre, sense un habitatge digne, sense una solució habitacional.
Aquest és un patró molt habitual, amb les presses, s?anuncia el que cap en una foto. S'inaugura allò que genera un titular. I tot això passa just a temps per al cicle electoral.
I aquí és on sempre penso que com a ciutadà, l'anunci polític impostat d'última hora, pujat a la story d'Instagram i embolicat amb paper de regal electoral, no em pot treure la memòria d'aquests anys.
Però aquí em sorgeix la pregunta incòmoda: més enllà de les generalitzacions, hem de valorar per igual el polític que sí que ha complert, gestionat i s'ha esforçat per tirar endavant el seu projecte de ciutat, que ha viscut de promeses, titulars buits i campanyes permanents?
Mentrestant, alguns porten les tisores gegants per inaugurar de pressa projectes que durant anys van quedar encallats, als ciutadans potser ens toqui arribar amb memòria. Amb la llista d'incompliments, promeses oblidades i oportunitats perdudes. Perquè una localitat, una comarca, no es construeix a cop de reel, de placa, ni cinta tallada a darrera hora.
Article dopinió. Les opinions expressades en aquest text són responsabilitat exclusiva del vostre autor i no reflecteixen necessàriament la línia editorial d'aquest mitjà.
