Article d'opinió del consultor financer, i col·laborador de Diario Bajo Cinca, Miguel Ángel Lacoma Cambra
En els últims mesos s'ha instal·lat un missatge força clar en el discurs econòmic: l'economia va bé. Les dades acompanyen, el PIB creix, la feina resisteix i, en termes generals, Espanya manté un comportament raonable dins del context europeu.
Sobre el paper, tot encaixa.
Tot i això, quan un s'allunya del titular i s'acosta a la realitat de les empreses, comença a aparèixer una certa incomoditat. No tant en forma de queixa sinó com una sensació difícil d'encaixar: si tot va bé, per què costa tant?
La resposta està, en gran mesura, en allò que realment mesura —i allò que no mesura— aquesta dada que utilitzem com a referència: el PIB.
El Producte Interior Brut mesura activitat. Mesura quant es produeix, quant es ven, quant es mou l'economia en conjunt. Però no mesura rendibilitat. No mesura quant queda després de cobrir els costos. I, per descomptat, no mesura la qualitat del creixement ni l'esforç necessari per sostenir-lo.
Per això és perfectament possible que una economia creixi i que alhora moltes de les empreses que la componen no estiguin millorant la seva situació. Més activitat no implica necessàriament més benefici, igual que més facturació no implica necessàriament més diners.
De fet, aquesta confusió és força habitual també dins de la pròpia empresa. És freqüent trobar negocis que presumeixen de quant han crescut en vendes, de com n'han augmentat el volum o de les fites de facturació assolides, mentre la rendibilitat s'estreny, la liquiditat es tensiona i la sensació d'anar just es torna cada cop més habitual.
A comarques com el Baix Cinca, on l'activitat econòmica pot experimentar pics importants en determinats moments de l'any, aquesta diferència entre activitat i resultat es percep amb força claredat. Una campanya pot ser intensa, amb molt de moviment i xifres de producció elevades, i no obstant deixar una sensació agredolça quan s'analitzen els números amb una mica més de detall.
El motiu sol ser el mateix: créixer en activitat és relativament fàcil en determinats contextos, però convertir aquest creixement en rendibilitat sostinguda és força més complex. Els costos augmenten, l'estructura es torna més exigent, els terminis de cobrament s'allarguen i els diners queden atrapats en el funcionament mateix del negoci.
A això se suma un entorn on l'accés al finançament ja no és tan automàtic com ho va ser durant anys. El cost dels diners és més elevat, l'anàlisi és més exigent i els errors en la gestió es reflecteixen abans. En aquest escenari, el volum deixa de ser una garantia i passa a ser, en molts casos, un factor de pressió addicional.
Potser per això cada cop més empresaris comencen a qüestionar aquest relat simplificat del creixement. No perquè les dades siguin falses, sinó perquè són incomplets. Perquè mesurar activitat és útil, però quedar-s'hi pot portar a conclusions equivocades.
Una economia pot estar creixent i, alhora, estar generant més tensió que estabilitat en el teixit empresarial. De la mateixa manera que una empresa pot estar venent més que mai i, tanmateix, trobar-se en una situació més fràgil que en etapes anteriors.
La diferència no és quant es fa, sinó en què queda després de fer-ho.
Per això, quan es parla de creixement, potser convindria començar a matisar el terme. No tot creixement és igual, ni cap augment d'activitat implica una millora real. I, sobretot, no tot el que es pot mesurar és allò que realment importa.
Perquè al final, tant a l'economia com a l'empresa, la clau no és quant es mou, sinó quant es guanya… i, per descomptat, en quines condicions s'aconsegueix.
Article dopinió. Les opinions expressades en aquest text són responsabilitat exclusiva del vostre autor i no reflecteixen necessàriament la línia editorial d'aquest mitjà.
